La identitat estrangera

Claudia Durastanti és filla de dos sords que tenen una relació convulsa entre ells i la resta del món. Han triat viure fugint de la condició de bon discapacitat, de bon pobre i bon immigrant. I així ho conta Durastanti. Perquè al capdavall, el «bon» és només un para-sol perquè la resta del món els puga mirar a la cara. Italianoamericana, nascuda a Brooklyn el 1984 i emigrada a la Basilicata, presenta la seua vida en aquesta autobiografia que es divideix per blocs a tall d’horòscop (FAMÍLIA, VIATGES, SALUT, FEINA I DINERS, AMOR…).

No sé quina substància hi ha en els meus pares: sé que jo no la tinc. Tot el que he obtingut ho he conquerit i perdut amb el llenguatge

L’estrangera, pàgina 67

La seua prosa està condicionada per dues persones que tenen una llengua pròpia, feta amb els anys entre gestos, sorolls i expressions a l’inrevés. Un estil directe, punyent però sense dramatitzacions. Les primeres pàgines foren per a mi com el primer capbussó de l’estiu, desconcertants però fresques. Plash. T’avança informació amb frases una mica retorçades. Com si allargares l’assaboriment d’alguna cosa a trompicons. Lenta però plaent. Així ha sigut la meua lectura. He hagut d’aturar-me i de tornar enrere unes quantes vegades al text.

Si haguera de triar una paraula (ho faré) per a aquesta novel·la, és identitat sense cap dubte. La identitat és l’essència d’aquest assaig personal. Claudia Durstanti ens ensenya que la identitat d’una persona és un còctel entre els factors que ens envolten i les nostres decisions. El lloc on hem crescut, per exemple. Durastanti ha nascut als Estats Units, ha crescut al sud italià i ha acabat vivint a l’Anglaterra post-Brexit. També els temps que vivim ens condicionen. I les condicions físiques, la família, la classe social, el gènere, l’ètnia o la llengua.

Estranger és una paraula preciosa, si ningú t’obliga a ser-ho; la resta del temps, només és el sinònim d’una mutilació, i un tret de pistola que ens hem disparat nosaltres sols

L’estrangera, pàgina 183

I així reflexiona sobre tots aquests factors amb perspectiva d’antropòloga. Capacitisme versus identitat, migració, amors afectius i dependències, classes socials, pobresa, llengua… És a través del llenguatge com l’autora fa una crítica social del món actual. Un món rar, líquid i frustrat, extenuat fins als seus límits.

“L’amor entre sords no existeix, és una fantasia dels que hi sentiu. Hi ha sexe, intimitat, però no aquella necessitat. Primer de tot hi ha el fet d’assemblar-se”, li diu sa mare.

Els pares, que han triat viure d’esquena a la discapacitat, conceben el llenguatge de manera literal, material, sense context, confonent el significant i el significat. Però Durastanti observa que sa mare ha acabat integrada en una societat vehiculada per internet i Facebook, on l’egoisme és la pitjor pandèmia que hi ha.

(«La mare és la mateixa, però jo he sigut filla de dones diferents. Al començament era minusvàlida. Després es va tornar discapacitada. Per moments va ser una dona amb diversitat funcional, però tots tenim diversitats funcionals. En algun punt només era una boja. Avui en dia és una persona connectada a internet«).

Vaig acabar hui aquesta novel·la i em va deixar rumiant una bona estona. No sé si és la seua història o la seua prosa, però sabia que necessitaria un temps per poder digerir cada paraula que acabava d’engolir. Just anit vaig veure a La 2 I, Daniel Blake i em féu pensar en tot el que Durastanti m’havia estat contant abans. La classe, la identitat. El fet de ser pobre i no semblar-ho o no saber-ho. És paradoxal com ens esforcem perquè tothom estiga representat. Amb les identitats tan fragmentades hem acabat sent estrangers dels qui no són com nosaltres. En un món on estem representats i no, on estem perduts i no, on estem connectats i no.

he desaprès l’empatia, i ara tinc una ciutadania

L’estrangera, pàgina 177

Claudia Durastanti és dona, migrant, filla de discapacitats i d’una fictícia classe mitjana que ens han volgut fer creure que érem tots. A través de la seua biografia, a ritme de novel·la, ens presenta una reflexió sobre el món on ha hagut d’aferrar-se a la seua identitat després de recoinciliar-se amb ella. Un món líquid, ofegat d’egoisme. Cec d’empatia, sord de context i mut d’afectes.

Això definia el grau d’indigència en què ens trobàvem: pobres d’haver de trucar sempre a algú, però no prou per no tenir ningú a qui trucar. ¿Com es deia aquesta classe social exactament?

L’estrangera, pàgina 246

En algún moment Durastanti afirma que l’escriptura és l’estigma de qui sobreviu. Llegir-la ha estat un procés. Primer el capbussó, plash. Després la sensació d’ingravidesa dins la mar immensa. I per últim, el fred apegat als ossos en eixir de l’aigua. I l’espera que les gotes que romanen a la pell s’evaporitzen, deixant-hi un surc salat. He llegit que amb aquesta novel·la debuta ací. Mentre arriben més obres seues, recomane aquestes memòries. He anotat algunes obres que menciona l’autora també i que buscaré durant l’espera. Ací estan.