Els valors de l’esport i la lluita política

Segur que si vos mostren la fotografia dels Jocs Olímpics del 68, amb la salutació del Black Power, la coneixeu. Un pòdium. Tres homes, dos punys negres en alt. El que potser no sabreu és que d’aqueixos dos punys alçats, el més baix i encorvat ha escrit les seues memòries.

John Carlos va quedar tercer a la carrera de 200 metres llisos de les Olimpíades de Ciutat de Mèxic al 1968, per darrere del seu company d’equip i de lluita Tommie Smith i de l’australià Peter Norman. El seu somni des de ben menut havia estat justament competir a les Olimpiades però aquell dia només volia arribar al pòdium per una cosa: protestar contra la discriminació racial que ell havia vist i patit al llarg de la seua vida. Des de la seua infantesa a Harlem fins a la racista Universitat de l’Est de Texas en la dècada dels seixantes.

Amb una veu clara i amb un toc d’ironia, Carlos relata amb l’ajuda del periodista Dave Zirin la seua història, un text que podria dividir-se en tres parts: abans de la protesta, la protesta i després de la protesta. Perquè sí, aquell moment va condicionar la seua vida encara més del que ja ho estava per ser negre i vindre d’un barri de classe treballadora als Estats Units dels 60. John Carlos aconsegueix plasmar una sinergia molt interessant entre esport i política. Els valors d’implicació, responsabilitat, solidaritat i companyerisme amb les idees polítiques d’ajudar qui ho necessita i de lluitar contra discriminacions i desigualtats. Tot amb un context històric i social ben explicat i un bon ventall de referents esportistes i polítics com Malcolm X o Martin Luther King.