Vaig devorar aquesta novel·la, certament. Però no ha sigut fins quatre dies més tard que he pogut acabar d’assaborir-la. Començaré pel final: no negaré la incredulitat amb què vaig quedar en girar l’última pàgina. No podia creure-ho. Una novel·la tan ben escrita, una història tan misteriosa i tan cuinada… Com acabava així?! Em vaig sentir enganyada. Així que després de rellegir el final per si havia estat un error d’atenció, vaig començar a buscar a l’autora en Internet i a llegir totes les crítiques que vaig trobar. I aleshores sí, vaig començar a degustar la història que m’havia empassat tot d’una.
Atrapa la llebre és la primera novel·la de Lana Bastasic (Zagreb, 1986), una autora d’origen iugoslau que ja havia publicat relats, contes infantils i poesia. Aquest text, a més, ha estat finalista del premi NIN i guanyador del Premi de Literatura de la Unió Europea (juntament amb el de Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà).
Una vegada m’havia dit que els escriptors escrivien perquè no tenien records propis, i se’ls havien d’inventar.
Atrapa la llebre, pàgina 96
Sara, la protagonista, ha nascut a Bòsnia però emigra a Dublin, on treballa de traductora. Un dia rep la telefonada de Lejla, la seua millor amiga de la infantesa, que li demana que vaja a per ella a Mostar (Bòsnia) i la duga en cotxe a Viena (Àustria) per tal de buscar el seu germà, Armin.
Un dels motius del meu desconert -i també del seu atractiu- és que la història està situada en un període i en una zona que sovint ens és desconeguda: què passà a Bòsnia a la dècada dels 90. Atrapa la llebre ens parla d’una guerra i de les seues conseqüències per a dues xiquetes de 12 anys. Emigració, violència, pobresa, secrets… És una novel·la que igual que ja comentàrem de Sally Rooney, presenta diverses capes per tal de reflectir una realitat política i social a través de la ficció. Per tant, podem llegir-la en un nivell purament de ficció i en un altre d’anàlisi d’una realitat, amb un ventall extens de referències a la cultura, a les religions i a fites històriques.
Abans que jo em clavara a la Vuiquipèdia i començara a buscar què és el que passava en un país en què mai abans m’havia parat a pensar, Bastasic ja m’havia atrapat amb el seu estil líric i tendre. I és que el llenguatge té un paper molt important tant per a l’autora com per a la història. La novel·la està escrita originalment en serbocroat, una llengua que segons l’autora «ja no existeix tècnicament», ja que hi ha una diferenciació per raons polítiques entre les dues variants que la composen. A més a més, tal com explica Irene Rodrigo al seu canal de YouTube, la història explora la relació que hi ha entre el llenguatge i la realitat. La nostra llengua, siga quina siga, és també la nostra manera de veure el món, d’anomenar-lo i de recordar-lo. Un exemple curiós és l’animal del títol. En la llengua original, s’empra la mateixa paraula per a «llebre» i per a «conill». La llebre que s’entesta Lejla a comprar passa de conill a llebre al llarg de la història, representant la crisi d’identitat per la que la protagonista també passa.
no penso representar el paper de jove europea culta només perquè tu has oblidat qui soc en realitat
Atrapa la llebre, pàgina 189
Parlant de llebres i conills, Lana Bastasic, que va viure a Barcelona i parla català, explica en una entrevista a TV3 que va voler fer una reescriptura d’Alícia en el País de les Meravelles però en clau balcànica. El llenguatge també és identitat, un dels grans temes de la novel·la, ja que a Alícia, en la història de Lewis Carroll, no deixen de preguntar-li qui és i d’on ve. Unes preguntes que Sara procura respondre a base de revisar i revisar els seus records d’infantesa en una Bòsnia que és com aqueix País de les Meravelles, sense lògica i hostil, amb desaparicions i canvis de nom. Un lloc on és molt difícil tindre la certesa de qui s’és.
Una altra ambició de l’autora era convertir aquesta Bòsnia en un personatge literari. Ho fa a través de Lejla: «Com seria Bòsnia si fos una persona? Vaig pensar: ha de ser dona, perquè les dones han patit molt aquí, una dona amb una mena de crisi d’identitat, que no té la seva veu, l’escriu una altra, una dona que està sagnant, que ha patit violència».
La mare em va dir que la gent que no té cura de les plantes tampoc sap cuidar les persones.
Atrapa la llebre, pàgina 218
És així com he anat assaborint Atrapa la llebre. Amb un primer sabor dolç gràcies a l’estil i a una història protagonitzada per dues amigues, seguit d’una repentina amargor amb un final massa accelerat que busca un final redó i obert. A poc a poc, però, he pogut sentir un regust àcid provinent d’una realitat que desconeixia.
FITXA TÈCNICA
Atrapa la llebre // Lana Bastasic // Edicions del Periscopi // 2020 // 210 pàgines
laprestatgeria 