Després de llegir Arrugues (Astiberri, 2007), he volgut endinsar-me més a l’univers de Paco Roca. Vaig acudir a Estudio 64, la meua llibreria d’il·lustració de capçalera, i la major part dels títols d’aquest autor estaven esgotats així que per atzar, per ressignació o potser per destí, aquest títol va caure a les meues mans: Las calles de arena (Astiberri 2009). Una història que m’ha capficat bastant pensant en la relació entre el temps quotidià i el sistema en què estem atrapats d’una o altra manera. Roca s’allunya de la vida quotidiana perquè observem allò normal, estrany, i el que considerem estrany, normal.
Ja al pròleg es mencionen alguns referents literaris de què beuen aquesta història i la manera de narrar les històries de Paco Roca. A més a més, els llibres estan presents durant tota la història d’una manera quasi subliminal. Tot i que es comenta que entre la història hi ha infinitat de referències, ací en teniu unes quantes.
Libro de Arena, Jorge Luís Borges
Aquest llibre, de 1975, s’assembla al títol del llibre de Paco Roca. A més, al pròleg s’afirma: “El personaje de Borges describe el “monstruoso” Libro de Arena como “un objeto de pesadilla, una cosa obscena que informaba y corrompía la realidad”. El de Paco Roca recorre calles menos siniestras, aunque igualmente paradójicas e imposibles”. L’obra de Borges reuneix alguns relats i contes. El títol també correspon a l’últim relat del volum, amb clares referències a la bilbioteca de Babel (l’hotel de Roca és com la torre de Babel). En aquest conte, el protagonista rep un llibre en què les pàgines no tenen un ordre i en què les pàgines es perden una vegada passades. Una frase molt coneguda d’aquest relat és: “ni el llibre ni la sorra tenen principi o fi”.
A Borges també se li atribueix la referència del mapa que el Senyor Rosendo de los Vientos té del barri Las calles de Arena a escala 1:1.
Historia de cronopios y de famas, Julio Cortázar
Al pròleg es menciona aquest autor en relació a “la irrupción de lo fantástico en lo cotidiano, hasta anegarlo”. Recomane Historia de cronopios y de famas perquè és la que em recomanaren a mi per a començar. És un volum que, tot i que sí que presenta un fil conductor, està conformat per textos curts i on el surrealisme com a crítica a la realitat està a l’ordre del dia.
William Wilson, Edgar Allan Poe
Quan a la història de Paco Roca, el protagonista es troba amb un doppelgänger que li furta la identitat vaig recordar el joc que tenen els personatges de How I Met Your Mother. Un dopplegänger és una paraula alemanya que designa el doble fantasmagòric d’una persona, o el doble malèvol si ho preferiu. Però en realitat el conte d’Edgar Alan Poe, del segle XIX, aborda també aquest tema.
El conte està en català amb Quaderns Crema, que a la sinopsi d’El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, especifiquen: «El punt de partida és una intriga imaginada per Edgar Allan Poe al seu «William Wilson»—narració publicada en aquesta mateixa col·lecció, al volum Contes, IV—: l’existència de personalitats amagades dins nosaltres mateixos».
Gabriel García Márquez
“Las magníficas instalaciones a las que nadie acudió nunca”. D’aquest autor no podria recomanar només un títol perquè l’he vist reflectit de diferents maneres. Per exemple, l’amor com l’escriu García Márquez m’ha recordat al que apareix reflectit de diferents maneres en molts personatges. A El coronel no tiene quien le escriba pense en les cartes, però també en l’eterna espera de molts habitants del barri. I amb Crònica d’una mort anunciada pense en la mort que espera el senyor del taüt i en l’ambient familiar, amb la barreja de religions que presenta la seua esposa.
Alícia al País de les Meravelles, Lewis Carroll
Amb una cita a la primera pàgina, impossible oblidar aquesta història quan el protagonista es perd pels carrers fins arribar a l’hotel i no fa més que preguntar com tornar, com és el camí per a tornar a casa.
一 ¿Quieres decirme, por favor, qué camino debo tomar para salir de aquí? 一 Eso depende mucho de adónde quieres ir 一respondió el Gato. 一 Poco me preocupa dónde ir 一respondió Alicia. 一 Entonces, poco importa el camino que tomes 一replicó el Gato.
Momo, Michael Ende
Amb el somni que té el protagonista per a canviar el seu destí, els rellotges tenen un paper importantíssim. Igual que el té el temps en la història: el protagonista té un objectiu, però una vegada la vida al barri l’atrapa, és impossible acomplir l’objectiu d’eixir si no tens temps perquè treballes per a pagar l’allotjament. El llibre per excel·lència que reflexiona sobre l’ús del temps en les societats modernes és, per a mi, Momo.
Moby Dick, Herman Melville
Novel·la publicada el 1851 sobre la travessia d’una vaixell balener, el Pequod, a la caça d’un catxalot blanc. Al final d’aquesta història, el vaixell s’enfonsa i el protagonista és l’únic supervivent gràcies a un taüt de fusta al qual s’agarra. Una imatge que ens recorda tant a la portada del llibre de Roca com a la manera com se salva del diluvi final.
Tintín al Tibet, Hergé
Aquest còmic apareix a la primera pàgina de la història. El protagonista està mirant-lo a una llibreria quan rep la telefonada de la seua parella. Curiosament, és l’única història d’Hergé en què el protagonista no s’ha d’enfornar a un antagonista. A “Las calles de arena”, el protagonista ha d’enfornat un succés misteriós i el seu propi doble.
Memòries a l’Àfrica, Karen Blixen
La senyora Esther, recepcionista de l’hotel intenta llegir-lo durant tota la història, però va tan ocupada que no té temps. La novel·la va sobre una experiència vital a l’Àfrica, amb amor i superació. Esther, que s’imagina com la protagonista, té idealitzat al Senyor Rosendo de los Vientos perquè ha vist món i diu: “Algo así como lo que le pasa a la señora Karen en el libro. Ojalá apareciese alguien especial por esa puerta y me llevara en brazos lejos de esta recepción”. Al final acaben emulant aquesta història però no com s’esperava la senyora Esther.
laprestatgeria 