Perdre el cap

Una cançó en bucle durant hores. Una afició. Una creació. Una persona amb qui aniries a la fi del món. És tan intens el que podem arribar a sentir… Però les passions són massa corbes. Amunt i avall. A un costat i a l’altre. Fins que acabem grocs i amb nàusees! Nostàlgics de les pujades i cansats de les davallades. I avorrim la cançó en bucle, i acabem una creació o ens desenamorem de qui era tan perfecte. Les passions ens fan perdre el cap, però també ho fa la tristor que entela el buit. En èpoques de treball frenètic, un company sempre repetia «no podem anar como pollo sin cabeza!» i jo em reia d’ell. Ara que tot està parat, en calma, recorde aquells dies i el pollastre que corre frenèticament sense cap se m’apareix sovint. L’autora d’El teu gust va deixar clar al seu editor que la novel·la va sobre decapitacions, la resta és «anecdòtic».

Isabel-Clara Simó treballava en aquest text quan va morir. És un text curt, narrat en primera persona per una protagonista sense nom que, després d’algunes relacions neutres o tòxiques, troba l’amor plaent amb Roser. Però ella mor en un accident traumàtic i la protagonista ha de continuar vivint, clar. No deixa d’experimentar giravolts, com plot twists d’una sèrie que no hauria d’haver passat de la primera temporada. Ara ací i ara allà. Per molts canvis d’aires, però, hi ha un vent (i estic segura que és el mateix que el de Mary Poppins) que ens retorna els nostres dimonis personals.

De mica en mica vaig anar recuperant la vida. No l’entusiasme ni l’alegria, però sí la vida. La vida. No hi ha res més.

El teu gust, pàgina 97

L’autora reflexiona sobre les relacions humanes amb un discurs feminista, de crítica social i política, i farcit de referències culturals. Dins aquestes relacions hi ha l’amor. L’amor és (o hauria de ser) voluble. Un llenç en blanc esperant l’obra, que s’hi crea a poc a poc, amb delicadesa. Sense que el pinzell estripe la tela. Sense cadàvers emocionals que s’hi tornen poltergeists. Passions, records, aspiracions vitals i objectius que ho condicionen tot. Igual que les obres d’art, les relacions són complexes. Una pinzellada massa fina, un color massa obscur i res no seria igual. Existeix l’obra perfecta? Existeix la persona que encaixa a la perfecció amb nosaltres?

Som esclaus de les passions? La tristesa ens pot agafar pel coll, vull dir no com una patologia, sinó com a resposta emocional a unes circumstàncies adverses. O bé la ràbia, el despit, el fet de viure tancats en nosaltres mateixos, fins i tot l’odi.

El teu gust, pàgina 103

Al text acompanyem la protagonista en un viatge per les persones que potser no han acabat d’encaixar, però que han marcat la seua vida. Ho fem a través d’un estil inconfusible, irònic, que impregna des dels diàlegs fins a les notes a peu de pàgina. També és un viatge d’escapada. Una fugida de la dependència que tasta al principi. M’agrada especialment el fet que se’ns presente l’arquetip de relació tòxica, on ella es fa menuda i vulnerable, en les primeres pàgines.

«Curar-me vol dir prescindir d’ell? Deixar de desitjar-lo? Aleshores no, no volia curar-me… Això és la dependència. L’addicció. (…) El que jo volia saber és com comença una addicció i com s’hi pot conviure», afirma la protagonista. M’agrada perquè aporta una perspectiva nova al problema. Ho tastem, ho identifiquem i intentem fugir. Però què hi ha després? Cap a on fugir si és el que ens ensenyen, si ho hem tastat i d’alguna manera retorçuda ens resulta còmode?

A L’estrangera, Claudia Durastanti també aborda la relació entre addicció i persones a través del testimoni d’un drogoaddicte: «‘L’únic que pensava mentre m’entrenava era que havia de tornar a estar fort per consumir. Havia d’aconseguir un cos indestructible per poder-me entregar altres cop a les drogues.’ (…) no he oblidat aquella manera lúcida de donar-se. I allà vaig entendre una cosa més sobre l’amor, però també sobre mi mateixa, i sobre el poder que exerceixen sobre mi no les substàncies sinó les persones».

Isabel-Clara Simó ens la juga per última vegada en un joc literari on és fàcil caure en el parany de l’autoficció. Una novel·la curta, amb moltes cites, amb coneixements encaixats i en primera persona. He tingut la immensa sort de llegir aquesta història en el moment adequat i m’ha mantingut capficada a les reflexions que planteja. Sobre la culpabilitat de la tristesa, l’autoestima, els límits de la dependència entre persones, l’envelliment, la búsqueda de l’autorealització, el desig desmitificat… Sabeu quan de sobte t’envaeix la sensació que recordaràs un moment per sempre i t’hi atures per fer cas de la sensació i assaborir eixe moment? Aprofitem-ho perquè no passa sovint.

---